És, sospir tel·lúric, la humida
cova
amagatall de la temible bèstia.
Per a la bella donzella és
alcova,
però per al poble és una
molèstia.
Per al bon cavaller serà la
prova,
i no exempta, si guanya,
d’immodèstia.
Que tothom expectant res més no
vol
que ell i tots recuperin el
control.
Plantat davant la cova, amb crit
potent,
avança ardit en Jordi i desafia
l’enorme drac, terrible i imponent
que deixant la noia d’allà sortia.
El monstre encuriosit mira el
valent
cavaller que espantar ingenu confia.
Salta el drac a sobre, lent i amb
desgana,
i ell l’esquiva elegant, mostrant
qui mana.
Potser no va calcular
l’embranzida
o no va preveure l’agilitat
d’aquell que amb la llança li
pren la vida.
La pobre donzella molt s’ha torbat
quan ha sentit de l’animal la
crida
demanant-li que vingui al seu
costat.
― Ara seràs lliure gentil
donzella,
m'agrades tant que per mi ets la
més bella.
La noia no pot creure el que li
diu
aquell arrogant cavaller que amb
dret
total sobre ella es creu mentre
somriu.
― Penses que ets un llop, i ets
un cadellet.
No entenc per què ets tan dròpol
i impulsiu
I veig que en l’amor ets
analfabet.
Per què no t’estalviaves el
treball?
¡Jo mai no hagués mort el teu
cavall!
Aleix Diz
Imatge: Derevyanko Nataliya
