M'emmirallo als teus ulls
però s'ha tancat la porta.
Perquè et sento tan lluny
quan estem a la vora?
Pel teu front passen núvols,
sense pluja ni ombra
i una boira com pols
en la mirada eixorca.
Tu restes a un castell
sense clau a la porta.
M 'estavello contra ell
fins a perdre les forces!
La tarda va caient,
esdevé melangiosa...
i jo et premo la mà,
tu no em tornes resposta.
La mà que acaronava
ara es balba i absent,
una branca sens saba
d'aquest cos que no és teu.
Solament a vegades
pregona en els teus ulls
una mirada clara
que em diu que encara ets tu.
Glòria
No hay comentarios:
Publicar un comentario