Em sento com un ocell engabiat
dintre d’una petita gàbia
des dels barrots veig
la llibertat desitjada.
Tinc cada cop menys menjar
l’aigua fresca em falta
i el trosset de poma
fa temps que no l’ he menjat.
Quan arriba la nit
un tros de roba
envolta la meva gàbia
i la foscor m’acompanya.
No puc veure la lluna
d’argent
i menys parlar amb ella
l’ única que m’escolta
de tot el que em passa.
Quan el sol feiner es
lleva
de la mà de l’ alba
em treuen el tros de roba
per que canti, el que els
agrada.
Vent amic meu, si us plau
treu la teva força amagada
que un cop d’aire fresc
trenqui la porta de la meva
gàbia.
Per poder volar en
llibertat
per la meva terra catalana
que tothom pugui veure
la senyera en les ales
dibuixada.
Amics no tingueu gens de
por
trenqueu les portes de les
vostres gàbies
hem de fer l’honor
als nostres avantpassats.
Que van lluitar
amb gran valentia
a primera línia de foc
amb els fusells sense
bales.
Ja escolto en la llunyania
cants de llibertat
de boniques cançons
que els meus avis cantaven.
Molt aviat portarem
senyeres gegants
per tot el nostre país
en lletres bordades.
Que es pugui llegir
ja la tenim aquí
companys i companyes
la independència
somiada.
Paco Pascual
No hay comentarios:
Publicar un comentario